hoy sin imagenes

estant a menys d'un pam de la seva cara vaig tancar els ulls, mantenint-me dret. el ritme del seu alé va judar a concentrar-me. Vaig estar pocs segons abans d'adonar-me q ella estava plorant en silenci, com sempre. El seu dolor era intens i podia sentir com s'anava estenent pels meus sentits garrativant-los, vaig haver de fer un gran esforç perquè el seu patiment no em petrefiqués. Patia. estava clar. LA seva respiracio, lenta, mostrava un gran autocontrol per la seva part,ella no volia compartir ni una agulla afilada de les que li travessaven el cor., es resistia a dir-me la veritat. Jo vaig restar callat. vaig decidir fer-li companyia en el silenci i en la soledat. no se qun temps vam estar un davamt de l'altre a pocs cm de distància finalment vaig obrir els ulls, com si ens haguessim posat d'acord ella els va obrir poc després de jo. Ens vam mirar fixament i una llàgrima desertora va anar lliscant perl la seva galta dreta. i llavors com si algo l'espantés es va girar de cop i va marxar. jo no vaig ser capaç de reaccionar, em vaig quedar allí petraficat. ho havia entés tot, m'ho havia explicat rant be com ella sabia. i jo, no vaig saber reaccionar davant la seva disculpa inmerescuda. mai més la vaig tornar a veure i mai li vaig poder dir que tb ho sentia.